|
Contradictòriament confosa. Ja fa dies que sé que no és amor, el miro i no el trobo més guapo que qualsevol altre noi dels que per qualsevol circumstància m’envolto a diari. Tampoc ens avenim gaire, i no tenim cap connexió, res que em faci pensar que ell em podria fer feliç de cap de les maneres. Ni tant sols he aconseguit mantenir amb ell un tema de conversa més enllà de tres minuts. A més, sóc plenament conscient que no em dona afecte, i encara menys estabilitat emocional. No obstant, cada cop que el veig o que penso en ell se’m remou quelcom de ben endins i penso –merda! Ja hi som!- aleshores sento una barreja entre ganes de plorar i d’escridassar-me a mi mateixa. Tant se val lo riallera que pogués estar uns segons abans, l’ànima em cau als peus i fins hi tot de vegades la trepitjo. No entenc perquè malgrat tot encara em queden ganes d’estimar-lo, de fer-lo feliç. No hi ha manera que jo pugui comprendre com va començar tot plegat i encara menys com ha acabat. De fet, no sé si s’ha acabat, no ho hem deixat clar, però des de que vam parlar fa una setmana i ens vam dir que cap dels dos veia res serio amb l’altre tot a canviat. Se’m va trencar la il•lusió i vaig notar com una mena de punxada allà a les entranyes de la meva autoestima. Tanmateix hi ha moments que penso que si ell volgués jo estaria al seu costat, em donaria patades al cul de la velocitat amb la que correria per arribar-hi en temps rècord, abans no es penedís...
|
Mode Lineal
